En Dani té un somni d'un peixet que ve dels blavíssims mars. Les escames enganxoses són dures com el ferro rovellat i impermeables com plàstic lluint. Així la criatura marina pot volar traquil·lament a través dels camps semi-deserts del Gironès sense que es deixi assecar fàcilment. Entra en el somni innocent d'en Dani i li fa pessigolles al cervell. En Dani es desperta per a ruire bojament com un noi molt feliç i estira les orelles impol·ludes del peixet entremaliat. "Peixet meu! Com t'atraveixes a jugar amb el meu cervell!" exclama en Dani. "Ho sé bé, estimat meu. Jo t'hauria d'haver fet pessigolles a la cara blanquíssima amb els meus llavis freds i mullats," respon el peixet. "Peixet estúpid. Vés en les aigües abans que moris de l'aire sec," somriu en Dani, posent el peixet en un vidre ple d'aigua fresca. En Dani, molt ingen...

[ Continued ]

Mentre sostenia la fulla d'afaitar a la mà, mirava la llum feble del matí fora de la finestra en la foscor de la meva habitació, buscant senyals d'una raó per impedir-me fer-ho. Però, què hauria d'esperar d'aquesta estació? Fora no hi havia res excepte uns floquets espressos de neu que queien per cobrir qualsvol cosa que resistís el seu camí, com la gespa adormida verda-marró, els arbres sense fulles i totes les flors mortes i marrones. Amunt al cel, els núvols feien els colors de fora tots tenebrosos i grisos. Semblava que la vida ja era morta i la neu li donava un enterrament decent. Eh, em va dur un vell record d'infància. Quan era un nen, pensava que la mort vindria sempre a l'hivern on es necessitaria el fred i la foscor, perquè l'ànima malalta es sentiria prou desolada i deixaria la terra.

O potser la vida anava simplement en un son profund estacional, i la neu fari...

[ Continued ]

Al saló, la mare mirava el seu fill de set anys, que jugava amb les seves joguines. "Ei, he pensat que, des que el teu pare va morir, estic tipa de la vida urbana. No vull viure-hi més. Anem al nostre poblet a les muntanyes," digué la mare al seu fill. "Hi haurà un pati?" li demanà el fill. "No, però conec un lloc on jugava quan era nena. I tu també hi jugaves quan eres només un bebè," li respongué la mare. "Què és aquest lloc doncs?" li demanà de nou el fill. "Un gran prat que hi ha prop del poblet," continuà responguent la mare. "Té ple de flors silvestres?" li donà un gran somriure el fill. "Sí, moltes flors. M'agradaria veure't jugar-hi, em faria pensar en tu com un noi petit i em faria també sentir més jove," li somrigué la mare. El fill hi rumià per uns segons, "Anem-hi, estimada mare meva," i l...

[ Continued ]

Through the tunnel created by leaning trees so you can reach the light at the end. But that light seems to move further and further as you walk towards to it. The trees have no end, just going on and on. Eventually, you'll have to give up walking to sit down and live in the dark tunnel while the surrounding trees slowly enclose upon you to suffocate the living life out of you with their earthy bark, flexible branches, and dead leaves.

Where? Like I would even tell you. Whenever I go to Philadelphia, I always visit this alley, and then consider it my own in that vast urban world. I always love being in places where I would feel taken back into time before I was born. And then try to get the feel of the setting, pretending I have really lived in the period that time preserved so well against constant movement of modernization and changes. Perhaps time did that for me only. Perhaps not.