Al saló, la mare mirava el seu fill de set anys, que jugava amb les seves joguines. "Ei, he pensat que, des que el teu pare va morir, estic tipa de la vida urbana. No vull viure-hi més. Anem al nostre poblet a les muntanyes," digué la mare al seu fill. "Hi haurà un pati?" li demanà el fill. "No, però conec un lloc on jugava quan era nena. I tu també hi jugaves quan eres només un bebè," li respongué la mare. "Què és aquest lloc doncs?" li demanà de nou el fill. "Un gran prat que hi ha prop del poblet," continuà responguent la mare. "Té ple de flors silvestres?" li donà un gran somriure el fill. "Sí, moltes flors. M'agradaria veure't jugar-hi, em faria pensar en tu com un noi petit i em faria també sentir més jove," li somrigué la mare. El fill hi rumià per uns segons, "Anem-hi, estimada mare meva," i l'abraçà. La mare somrigué amb una llàgrima que li queia per la cara, "Ets l'únic home que tinc ara. No hi hauria demà si no estiguéssis aquí amb mi,” la mare besà el seu front.